Borrissol al vent.

Ahir em sentia com un borrissol enlairat pel vent.

Ni més sòlid ni més important.

I em vaig deixar caure.

Perquè sabia que després de tot això sortiria renovat/da i lliure.

Mirar de front el buit i rebre’l desocupat/da és molt més puta,que estar entretingut/da fent coses.

Però ja no volia córrer més, ni tant sols de mi.

Just en aquell moment, de rendició total personal, creia que només podia néixer algú bonic/a. Però també creia que no havia de ser jo qui el/la fes parir, sinó la vida.

Plorava i escrivia.

T’escrivia perquè era la meva manera de ser-me fidel, de no amagar més un patiment vital. Continu. Extenuant.

Ara sí. Ara prou.

Gràcies per l’escolta i que bonic va ser haver creat un espai on poder esbudellar-se a plaer.

Visca l’irredemptisme vital!

(Nov. 17.7)